El boicot segons Toni Mollà

Per als que demanen més de la vida (i del blog), vos deixe un article de Toni Mollà sobre el boicot al cava català promogut per la 'derechona' espanyola i espanyolista. No proclamaré ara la llibertat de les comarques (o sí, qui sap?) però, com diuen en Picassent, una cosa és una cosa, i altra cosa és altra cosa...

Toni Mollà (Meliana 1957) és periodista i escriptor i acaba de publicar junt a altres autors 'Nosaltres exvalencians' (http://www.exvalencians.com/index.php).


CAVA VALENCIÀ

Toni Mollà

La setmana passada vaig conèixer un productor valencià de cava. Estava exhultant. La campanya promoguda contra els productes catalans ha fet pujar la demana del seu cava valencià fins al punt d’esgotar-li’n les existències i superar les millors previsions. Fa quinze dies que no té ni una botella de l’espumós produït als seus cellers a partir dels propis ceps. Però com que un bon valencià no la pensa que no la fa, ha tingut una idea genial. I ho és, certament: inigualable. S’ha dirigit a un productor de cava del Penedés i li ha oferit comprar-li’n els excedents produïts per la campanya de boicot contra els productes catalans. El productor català ha venut al seu col·lega del sud de la Sénia tot els cava català criat a Catalunya que la xenofòbia valencianoespanyola (perdoneu-me la redundància) li havia deixat al celler.

Tot s’ha de dir: el productor valencià ha pagat al català un preu extraordinari, el mateix que el productor català hauria cobrat en el mercat obert. Tots dos han eixit guanyant de l’operació. Amb un afegit: el cavista català s’ha estalviat els costos de la distribució i la promoció, que són gairebé el cinquanta per cent del preu de cada botella en el comerç. Aquestes despeses també se les ha estalviades el cavista valencià, ja que la campanya promocional l’han dissenyada gratuïtament per mòbil, per boca a boca i per tots els mitjans des de totes les esferes els xenòfovs de vora séquia que ens rodegen. Al meu mòbil, per exemple, m’ha arribat el següent missatge procedent d’un telèfon públic de l’administració valenciana: “Campaña un mes sin productos catalanes. Entre todos podemos acabar con esta locura ! Pasalo !”. El resultat és perfecte perquè guanyaran diners els productors de dalt i els de baix en una sinèrgia demoníaca que només el dimoni emplomallat hauria estat capaç de dissenyar. Podem insultar-nos i arrapar-nos en públic, si voleu. Mentrestant, els que es juguen els euros aniran adaptant-se al medi i a l’oratge, com és natural. Ni que siga amb una col·laboració underground.

Pensat i fet: el meu conegut ha etiquetat el cava català amb etiqueta valenciana i l’ha venut com si fora de ceps descendents directament de la Cova del Parpalló. Tothom li ha elogiat el cava d’enguany. Fins i tot jo, que, amb tota la confiança del món, li he dit, després de tastar-lo, que “semblava català”. Com que hi havia roba estesa, ho ha negat amb tota la seua força i contundència d’empresari agraït als anticatalanistes caps de suro. I m’ha regalat sis botelles per comprar el meu silenci: “no ho digues a ningú”, m’ha repetit fins a tres voltes i, jo, per descomptat, no obriré boca per a dir res d’això. De manera que passeu-ho per escrit però no ho digueu a ningú. En fi, enguany molts valencians beurem cava català etiquetat com a valencià. Talment, la qüestió de noms de Joan Fuster. Els més burros dels valencians poden continuar fent el burro, però l’empresariat valencià va a la seua. Va fent Països Catalans com s’han de fer: sense soroll, però sense deixar perdre una pesseta. Com s’ha fet sempre, d’altra banda. Bon profit i bon nadal.

Gràcies BERRI TXARRAK

BERRI TXARRAK (www.berritxarrak.net/) és una de les bandes més espectaculars que he vist mai. La seua música, entre metalera i dolça, pot portar-te en dècimes de segon de la màxima excitació al sentiment més calmat i pur. Gorka Urbizu excerceix de cantant en un grup que transmet tot el que la música ha de transmetre. El seu talent, i el de Aitor Goikoetxea (bateria) i Mikel López (baix), no han passat desapercebuts ni a la Península ni arreu del món. De fet, han estat girant pels Estats Units i Japó. I canten en euskera.

El dissabte passat els vam veure a la Sala Tal de Vila-real. Impossible transcriure les sensacions que tres persones poden transmetre dalt d'un escenari amb un instrument cadascun. Pocs grups poden pressumir d'un directe tan contundent, emocionant i entregat com el seu. En un concert de mini-masses (aprox. mitja entrada), ens vam sentir els reis del món, posseïdors del secret millor guardat de la humanitat: L'emoció. Eskerrik asko, Berri Txarrak!

Gràcies per continuar endavant, per seguir cantant les reivindicacions del vostre poble i els sentiments de tota persona viva. Gràcies, de veritat, i tant de bo torneu prompte pel País Valencià. Allí estarem, encara que calga pagar 10 euros. Qui si no val eixos diners?

NOTA: Berri Txarrak era fins al seu últim disc un quartet, que ara s'ha convertit en trio després de que el guitarrista Aitor Oreja abandonara el conjunt. Com a trio, han publicat este 2005 'Jaio.Musica.Hil' (nàixer, música, mort) amb Gor Discos. Important no perdre'ls de vista. Tocaran en Cap d'Any a Ontinyent.

Governator no perdona

Infiormació extreta de www.cadenaser.com. Es només un exemple, però un exemple sagnant del respecte que es té pels Drets Humans al 'país de la llibertat i la democràcia'.

Podeu consultar la web de Stanley a la següent adreça: www.tookie.com

Info de la Cadena SER

"A las nueve y un minuto, Stanley 'Tookie' Williams ha sido ejecutado en la prisión californiana de San Quintin por el método de la inyección letal. Ninguna institución judicial le ha conmutado la pena capital por el asesinato de cuatro personas hace 25 años, crímenes que siempre negó haber cometido. Tampoco ha recibido el perdón del gobernador californiano, Arnold Schwarzenegger, que ya acumula en su breve mandato tres ejecuciones.

'Tookie' era un claro ejemplo de la rehabilitación en la cárcel. Escribió numerosos libros y logró la pacificación entre dos violentas bandas callejeras en Los Ángeles. Por ello, fue propuesto en numerosas ocasiones para el Nobel de la Paz.

Williams, que fue el fundador en su adolescencia de la banda callejera "Crips", de Los Angeles, se convirtió en los últimos años en un símbolo importante en la lucha contra la pena de muerte y la violencia callejera.

El condenado fue propuesto hace una semana por sexta vez consecutiva para el Premio Nobel de la Paz por su labor contra la violencia callejera. Por otro lado, los nueve libros para niños que escribió durante su larga estancia en la cárcel le han valido una nominación al Nobel de Literatura.

38 testigos presenciaron su muerte

(...)El reo había pedido que no hubiera público durante su ejecución. "Es asqueroso que un ser humano se siente para ver asesinar a otro", ha dicho. Sin embargo, 39 personas han sido testigos de su ejecución, entre ellos 17 periodistas. También le han acompañado su editora y parte de su equipo de abogados, aunque ha rechazado la última cena y la asistencia espiritual."

Aristip de Cirene (S. IV a. n. e.), el primer vividor de la història de la humanitat

Per a tots aquells que es consideren vividors i vividores, que en són molts, o simplement ho són i no ho saben. És un fragment dels meus apunts...

Epicur (en la imatge), Artistip els Cirenaics i el vividorisme, una reflexió ètica i moral. Per a que trobeu la justificació enrevesada del millor mode de vida que existeix. O no?


"...D) Un ideal de vida placentera: hedonismo y utilitarismo:

Hedonismo es la doctrina filosófica que identifica el bien con el placer, y en especial se habla de esta teoría como aquella que identifica el bien con el placer sensible (...) En las siguientes líneas intentaremos concretar qué es el hedonismo y cuáles son sus consecuencias morales.

Los más antiguos representantes del hedonismo son los cirenaicos, escuela fundada por Aristipo de Cirene en el siglo IV a. n. e. El punto de partida de los cirenaicos es la incapacidad del hombre para controlar su vida. El ser humano es considerado como un madero inerte entre los flujos de la naturaleza, incapaz de ejercer un control activo sobre su vida.

A la vez, entendían que la fuente de la verdad son los sentidos, y que el criterio para determinar si algo es bueno o malo está en el placer. Para estos filósofos la finalidad del hombre es el placer y la felicidad es un cúmulo de placeres. Si a esto añadimos que el futuro es incierto porque el hombre está incapacitado para controlar su vida, la conclusión es el instanteísmo: piensa en buscar el placer de hoy, el placer inmediato.

Pronto otros autores elevaron contra los cirenaicos el argumento de que no todo placer es fuente de felicidad, sino que hay placeres que nos vuelven infelices con el tiempo, y que la doctrina instanteísta era ciega para detectarlos por no mirar nunca al futuro: puedo disfrutar de unas copas de más, pero este placer continuado arrastra al alcoholismo, que es un mal y hace desgraciado al hombre.

Epicuro, también del siglo IV a. de C., es considerado habitualmente como el gran representante del hedonismo. Sin embargo, su posición hedonista era mucho más moderada y sensata que la de los cirenaicos, aunque seguía encerrada en unas miras reducidas. Para Epicuro la fuente de la verdad es la sensación y el criterio del bien es el placer; sin embargo, entendía que el exceso en muchos placeres arrastra hacia el dolor, por lo que no se cansó de advertir a los jóvenes que se dirigieran hacia «la moderación».

A pesar de ello el epicureismo mantiene una visión muy reducida de la vida moral debido a la igualación entre bien y placer, y una escasa reflexión sobre esa bondad automática de los placeres. No todo placer es bueno directamente: un veneno puede saber dulce y ser agradable al paladar y una medicina amarga, pero eso no es determinante de su bondad o no.

Además, Aristóteles ya señala que en realidad el objeto que desea el hombre no es el placer en sí, sino el resultado de éste, es decir, la felicidad, y no la felicidad como sensación, sino como estado: no se trata de un momento de felicidad, sino de ser feliz.

Ese objetivo no puede proporcionarlo una ética hedonista porque evita en lo posible trazar una estrategia sobre el ser del hombre al negar la vida humana como proceso y reducirla a instante.

El utilitarismo es una forma evolucionada de hedonismo. El fundador del utilitarismo es Jeremy Bentham (1748-1832), que, en palabras de Jean Touchard, "no hace sino sistematizar la ideología de una Inglaterra más preocupada por la eficacia y el bienestar que por la especulación política."

No obstante, no debemos olvidar que las bases del utilitarismo se encuentran ya en la reflexión política de Hobbes, Locke (1632-1704), Hume (1711-1776) y Adam Smith (1723-1790), y no es sino la expresión filosófica del proceso de ascenso de la burguesía producido durante los siglos XV, XVI y XVII..."


Extracte dels apunts de l'assignatura 'Ética y Deontología Profesional'. 5è Periodisme, UCH-CEU.
Professor: Enrique Anrubia

La grandesa de Meliana

El que intenta treure la pilota entre el públic en la imatge és Héctor, de Meliana. Juga de mitger en l'equip de galotxa del seu poble adoptiu. Té 18 anys i és un fora de sèrie de la pilota valenciana.

Este matí, junt a Ismael Fageca (altre crack, 19 anys), Paco i Richard, s'ha proclamat campió del Campionat Interpobles. Han superat ni més ni menys que a Godelleta, equip on juguen pilotaris que podrien ser els seus pares... I els han guanyat en una partida emocionant (70-60).

Meliana arribava a una final absoluta per primera volta en la seua història, i ho ha fet amb pilotaires criats a l'escola que creà en el seu moment Richard Monsoriu. Per fi la constància en el treball i la il·lusió per l'esport i per la pilota ha donat els seus fruits.

Enhorabona, campions!

Enhorabona perquè representeu la grandesa de l'esport i, per damunt de tot, la grandesa de la pilota valenciana. És fàcil deixar-se seduïr per altres alternatives més lucratives, populars i accesibles. Però la gent que es deixa la pell per la pilota sense cobrar ni un duro, com és el cas de Fageca, Héctor i Paco, i tota la gent de Meliana i dels diferents clubs de pilota del País Valencià, mereixen alguna cosa més.

La feina que ha realitzat l'escola de pilota de Meliana ja té fruits concrets i ben sucosos. Son estos dos jugadors, de 18 i 19 anys, recorde, i segur que ha valgut la pena tot l'esforç realitzat. Però eixa feina perilla. Meliana necessita una coberta per al seu carrer de pilota, per a poder entrenar en hivern i de nit. Des de l'ajuntament, la promesa s'allarga ja molts anys, i arribarà amb retard. Però ha d'arribar.

Si no es mereix tot l'esforç un equip que ara per ara és el millor, qui s'ho mereix?

Yo 'escracho', tu 'escrachas', él...

La Raku m'envia la següent informació sobre el 'escrache' a La Plata (Argentina). Se veu que 'escrachar' és 'marcar' d'alguna manera els responsables directes i (encara) impunes del genocidi perpetrat a Argentina. És cosa de H.I.J.O.S (http://www.agrupacionhijos.tk/), l'associació que agrupa els fills dels desapareguts en qüestió.

Podeu punxar en les fotos i vore més clarament què és això del 'escrache'...

I per què?

Ahí va només part de la informació sobre el propietari de la vivenda 'escrachada':

"Rodolfo GONZALEZ CONTI. Currículum Mortae Entre los años 1977 y 1978, bajo el rango de Comisario General, fue Director de Seguridad de la Policía de la Provincia de Buenos Aires. Durante la Jefatura de Camps quienes comandaron la represión en la provincia de Buenos Aires fueron González Conti y Miguel Etchecolatz.

Fue responsable de dar las órdenes de secuestro que ejecutaban las brigadas y las comisarías de la provincia, y bajo su mando estaban una veintena de Centros Clandestinos de Detención, entre ellos: La Cacha, el pozo de Quilmes, Arana, Banco, Sheraton, Comisaría 5º y 8º de La Plata, Pozo de Banfield y Brigada de Investigaciones de La Plata.

Es responsable directo del secuestro y desaparición de 10.000 personas.

Fue denunciado ante la CoNaDeP por el “arrepentido” Carlos Alberto Hours, legajo 7169. Fue procesado pero quedó en libertad por la Ley de Obediencia Debida, dictada durante el gobierno de Raúl Alfonsín. A mediados del año 2001 fue procesado por el juez español Baltasar Garzón por los delitos de genocidio y terrorismo, cometidos en el Centro Clandestino de Detención conocido como La Cacha, que funcionaba en la localidad de Lisandro Olmos de nuestra ciudad (...).

Hoy el proceso en su contra sigue su curso, pero está beneficiado con el arresto domiciliario, que viola sistemáticamente, burlándose de la Justicia y de todos nosotros. Actualmente vive en Calle 43 Nº 623 e/ 7 y 8 en La Plata. Su teléfono es 0221-422-4891 (llamar desde un público). Conduce un Renault Megane Patente CYR 928, color beige metalizado.

H.I.J.O.S. La Plata"

"Campo de concentración de la Comisaría Quinta. 'En este Centro Clandestino de Detención los prisioneros comían cada dos o tres días apenas un caldo con algunas papas y huesos. No había colchones ni abrigo, el hacinamiento era por momentos tal, que debían dormir sentados.

El olor era nauseabundo, la higiene se limitaba a una ducha bajo un chorro de agua helada, sin jabón y una vez por mes. La atención médica era inexistente a pesar de que muchos detenidos tenían infecciones en las heridas provocadas por la picana. Los malos tratos durante las requisas era moneda corriente.'

Del Trabajo de Recopilación de Datos, hecho por la Asociación de Ex Detenidos-Desaparecidos"

'En algunas ocasiones, dada la consistencia acuosa de las deposiciones, defecábamos sobre alguna prenda de vestir para evitar que las deyecciones inundaran el piso, sobre el que dormíamos con lo puesto... Con el tiempo fuimos infestándonos de piojos que no lográbamos eliminar con el simiesco procedimiento de despiojarnos mutuamente'.

Testimonio de Carlos De Francesco, sobreviviente del campo de concentración que funcionó en la Comisaría Quinta de La Plata, bajo la órbita de Rodolfo González Conti".

Que paguen d'una vegada!! No?

Benvinguts al blog

La broma fàcil seria dir: "Vota al blog!". Però no, encara no estem en campanya i este espai no pretén ser un panflet polític (o sí!)

En realitat, es tracta del missatge de benvinguda i presentació del 'Va de blog!', que també és una gracieta. Però ja em coneixeu...

En fi, que vos recomane que pegueu una ulladeta per ací de per diverses raons:

Primera, pense posar ací textos habitualment a mode de dietari. Tot el que em vaja succeïnt, comentaris de l'actualitat, reflexions sobre 'lo humano y lo divino', imatges curioses que arriben a les meues mans... Tot allò que considere interessant per a donar a conéixer als amics i amigues i als visitants inesperats.

Segona, perquè internet és la primera font de pèrdua de temps, i per a desperdiciar l'inexorable pas del temps, què millor que llegir una pàgina amb trellat? (no dic que siga aquesta...)

Tercer: Heu de visitar-me pel que no és aquest blog. No serà un 'conte la meua vida a la gent', perquè per a això preferisc la barra d'un bar, una cervesseta i vore's la careta.

I quart: Per als que no em coneguen, jo sóc el que fa cara de bon xaval en la foto.

Això que deia,
BENVINGUTS I TORNEU QUAN VULGUEU

Guillem

Xocolata mexicana

Alguns apunts sobre els links del blog:

Podreu vore que en primer lloc he posat l'enllaç a Mexican Chocolate Design. Es tracta d'una web en la que es recullen alguns dels pósters que ha creat este grup per a bandes com Foo Fighters, The Mars Volta, Interpol (en la imatge), Turbonegro, Sparta...

Podeu pegar una ullada, ací us deixe una mostra del que són capaços d'aconseguir...

Continuaré informant

Anem d'estrena!

No sé exactament què eixirà d'este blog que acabe de crear. De fet, estic escrivint en una finestra en la que no controle exactament què passarà. Ningú llegirà açò que escric. Primera, perquè no sé si es publicarà. I segona, perquè ningú sap que este espai existeix...

En qualsevol cas, 'caminante no hay camino...'

A vore què passa!!

Ah collons! I es poden posar fotos i tot!

Ahí va una eivissenca... quina illa!! El de darrere és Natxo (a l'esquerra de la imatge), i l'altre és Guillermo de menut. Sí, es va produïr un bucle...