València en gris

Sense el seu permís, vaig a fer públic aquest text escrit per Ximo González...

Després s’ompliran la boca, parlant d’art, de creació, dels joves artistes i de noves formes d’expressió. Ja vindran a buscar el vot, i et diran col·lega, i no entendran per què no vas a votar-los, a ells, que et fan tant de cas, que tantes palmadetes a l’esquena t’han pegat, a ti, joven.

Què li anem a fer. El que mai entendran és que l’art està canviant, i ja no és seu. Fa anys que l’estatut de l’art ja no passa per dels parets de tal o qual museu, ja no passa per tal o qual subvenció. El que tracten de dir-nos, al cap i a la fi, des de l’Ajuntament és: a. Qui vulga art, que mire falles. b. Qui vulga art, que es compre un Miró, i se’l penge dalt de la banyera. Estos niños de los esprais...

L’art ha eixit al carrer, als murs dels nostres solars, sorprenent-nos al girar el cantó, caminant amb nosaltres, contextualitzant-nos, creant racons e imatges que emmarquen l’experiència quotidiana d’eixir al carrer cada dia, de compartir espais. Fent reviure els espais buits, les parets grises. L’art es democratitza, prenent més vida que mai. Art urbà. Art anònim. Art fet per tots. Art per a tots. I art efímer, en qualsevol cas. Això és el que ha posat damunt de la taula la senyora alcaldessa de València. Los muros son míos, va pensar ella. Píntame Valencia de gris. I en això estem. València en gris. Un gris obscur, a més. Mai entendran que baix de la seua pintura hi ha la veu de gent que ha trobat eixa forma d’expressió, des de fa temps aplaudida i acceptada en altres contrades d’Europa. El que no entendran mai és que baix d’aquesta màscara que li han posat a una ciutat que no deixa de ser de tots, de la gent que viu i respira en ella, s’amaga una realitat molt diferent a la ciutat ideal que han inventat i només existeix als anuncis. Una ciutat dissenyada per a la televisió, que viene el Papa, que vienen los barcos a la Copa América. Silencio he dicho. Una ciutat banal, per als pamflets de les agències de viatges. Una ciutat irreal, on tot ha de ser el més gran d’Europa, o el més gran del món, en el millor dels casos. Ho repetixen les notícies a Canal 9: el més gran d’Espanya, el més gran d’Europa, el més gran del món. La ciutat de les obres faraòniques, on no és notícia que el Conseller de Territori i Vivenda, Rafael Blasco, reba el premi Personaje del año en golf. Una ciutat que creix a cop de taulell, de formigó, de apártate que te asfalto.

A València viu gent que crea. Gent que té coses a dir. Gent que busca formes d’expressió que van més enllà d’aplaudir la imatge d’aquesta Gran Ciutat Mediàtica. Els barris els fa la gent, no la brotxa gris de l’alcaldessa. Però allà ve Rita altra vegada, brotxa en mà, esborrant les petjades dels que ací viuen, pintant les parets de gris com qui arranca pàgines d’un llibre. Com qui aplaca la consciència. Com qui tapa la boca dels que tenen coses a dir. Com qui excava la terra tractant d’arrancar la memòria del sòl. Qué muerto nos hemos quitado de encima... Però aquesta ironia, pertany al tema següent.